dilluns, 21 de maig del 2007

Titelles.


Ahir diumenge vam sortir a fer un volt. Com sempre últimament, no vaig recordar-me d'agafar la càmara de fer fotografies. Anàvem a una mostra d'entitats al carrer de Girona, un passeig des de casa.
Quan vam arribar anunciaven titelles i, és clar, ens hi vam quedar. Els nens mirant el rellotge cada dos per tres. 'Quant falta?'. L'un amb el meu rellotge, l'altra amb el de la Neni. 'Quan la busca gran arribi al 6, començaran'. Torna a mirar el rellotge, torna a preguntar. I, per fi, arriba l'hora i comencen.
Companyia de Titelles Sebastià Vergès. Més d'un segle d'història. Va començar l'avi i ara és la tercera generació que s'hi dedica. Em va agradar molt.
Abans de començar ens van explicar què eren les titelles catalanes, de fusta, tres dits per al cap, tenen espatlles cosa que els dóna més cos. Les d'ahir eren centenàries.
Van representar l'obra 'Els putxinel·lis de Rusiñol'. L'amo, el Panxito era el cuiner, el Manel el criat dolent, la Rosita tenia cabell natural, el dimoni Banyeta, l'autoritat 'hablando en castellano'... I expressions divertides com 'currim curram' o 'mare meva de la verruga!'.
Tots en vam gaudir molt. Els grans més que els petits, perquè nosaltres vèiem l'obra i vèiem els nens com cridaven per avisar en Panxito i els altres de tot el que passava. I com reien quan pegaven als dolents amb el garrot!
Una amiga em va escriure una vegada 'En algun lloc vaig llegir una vegada que "la infancia es un lugar sin tiempo donde los minutos y las horas pasan dulcemente..." Realment és així, perquè en aquesta el temps és eternitat i tot es viu intensament'.

Marionetas.
Ayer domingo salimos a dar un paseo. Como siempre últimamente, no me acordé de coger la cámara fotográfica. Íbamos a ver una muestra de entidades en la calle Girona, un paseo desde casa.
Cuando llegamos anunciaban marionetas y, claro, nos sentamos a esperar. Los niños mirando el reloj cada dos por tres. '¿Cuánto falta?'. Uno con mi reloj, la otra con el de la Neni. 'Cuando el minutero llegue al 6, entonces empezarán'. Vuelta a mirar el reloj, vuelta a preguntar. Y, por fin, llega la hora y empiezan.
Compañía de Marionetas Sebastià Vergès. Más de un siglo de historia. Empezó el abuelo y ya es la tercera generación que se dedica a ello. Me gustó mucho.
Antes de empezar nos explicaron qué son las marionetas catalanas, de madera, tres dedos para la cabeza y pulgar i meñique para las manos, tienen hombros cosa que les da más cuerpo. Las que usaron ayer eran centenarias.
Representaron la obra 'Els putxinel·lis de Rusiñol' (Las marionetas de Rusiñol). El amo, Panchito el cocinero, Manel el criado malo, Rosita (tiene cabello natural), el demonio Banyeta, la autoridad 'hablando en castellano'… Y expresiones divertidas como '¡madre mía de la verruga!'.
Todos disfrutamos mucho. Los adultos más que los pequeños, porque nosotros veíamos la obra y veíamos a los niños que gritaban para avisar a Panchito y a los otros cuando Manel o el demonio les querían hacer algo malo. Y ¡cómo se reían al ver cómo pegaban a los malos con el palo!
Una amiga me escribió una vez 'En algún lugar leí una vez que "la infancia es un lugar sin tiempo donde los minutos y las hora pasan dulcemente…" Realmente es así, porque en ésta, el tiempo es eternidad y todo se vive intensamente'.

1 comentari:

  1. Hola Tina soc Sebastià Vergés, el titellaire, que casualment he vist el teu comentari i m'ha afalagat molt.
    Gràcies!
    Dir-te que pots visitar el nostre nou Web y si ho consideres deixar algun comentari al llibre de visites.
    WWW.TITELLESVERGES.COM

    ResponElimina