The Simple Woman Daybook

FOR TODAY ... PER A AVUI 4 d'octubre.
Looking out my window... Per la finestra... Un dia ennuvolat, entra fresqueta per la porta oberta del balcó, i a la corda d'estendre un sac de dormir, de la primera excursió de l'any amb el Cau. De mica en mica tot torna a la normalitat.
I'm thinking... Estic pensant... en quant de temps fa que no escrivia aquest diari... més de 2 anys!!! I m'agradava, era com aturar-se per poder veure tot allò que faig des d'una perspectiva diferent.
I am thankful for... Em sento agraïda per... haver fet els dos tallers amb la Wendy van der Water. Una manera diferent de fer Ho'oponopono, un munt d'aprenentatges per portar al meu dia a dia.
One of my favorite things... Una de les meves coses preferides... el cafè que fem amb els companys de la feina a les 12 del migdia.
I am creating... Estic creant... un espai preciós per fer Reiki i Lomi Lomi. Malamalama. Amb petits canvis va quedant cada cop més del meu gust. Espero que a tothom li agradi també.
I am whatching... Estic veient... alguna pel·lícula de tant en tant, les últimes Intocable i 'El viaje de 10 metros'. Molt recomanables es dues.
I am wearing... Que tinc posat... pantalons i una samarreta vermella.
I am reading... Estic llegint... Wonder, de R.J.Palacio.
I am listening to... Estic escoltant... la tele que estan veient les nenes. 10 minuts més i posarem música!!
I am hoping... Espero... recordar-me d'escriure aquest diari un cop al mes com a mínim.
I am learning... Estic aprenent... a ballar hula!!! De moment em costa molt fer diferents coses alhora com tocar l'ipu i cantar jajajaja o ballar i cantar, però totes em diuen que els ha passat el mateix al principi. A veure com ho vaig fent...
In the kitchen... A la cuina... avui toca fer llegums, m'han demanat llenties, fantàstic! perquè es fan soles ;)
Board room... De Pinterest...
Del taulell Ho'oponopono & Aloha Spirit
Shared quote... Cita per compartir...

Ets preciosa, diguin el que diguin.
No et deixis ensorrar per les paraules.
Ets preciosa en tots els sentits possibles.
No, no et deixis ensorrar per les paraules.
Christina Aguilera, "Beautiful", a Wonder, de R.J.Palacio.

A moment from my day... Una imatge del meu dia...

Si vols llegir més diaris o vols prendre'n part, clica aquí.

RC.

Coneixeu el web Relats en Català? És una pàgina... Bé, us en parlo perquè m'agrada, i perquè de tant en tant publico algun relat (no cal que em busqueu, eh?).
Segueixo... És una pàgina on gent a qui ens agrada escriure podem publicar alguns dels nostres textos. Sí, sí, també m'agrada escriure! I no! No sé com m'ho faig per fer totes les coses que faig, però la qüestió és anar fent , ara una cosa, després una altra, i així tot va sortint.
Doncs si us hi passeu i entreu al fòrum, veureu que hi ha els Reptes (abans només n'hi havia una, ara en són una pila). Crec que són el que més m'agrada! Els que més, de fet els únics en els que he participat, el nanorepte i el repte clàssic.
El nanorepte consisteix en escriure un relat sobre un tema determinat en 20 paraules com a màxim.
El repte clàssic consiteix en escriure un relat sobre un tema però amb unes condicions determinades (paraules obligatòries o prohibides, extensió...).
Doncs avui res més, sense foto, només iniciar-vos en una nova (o vella) activitat que a mi m'agrada molt.

NYR

Tots ens proposem coses per canviar, millorar, començar o acabar, quan comença un nou any. Propòsits d’any nou. O en anglès ‘New Year Resolutions’. Propòsits que moltes vegades queden en no res a mida que avancen els dies. Però la qüestió és tornar a començar, cada dia, com si fos el primer de l’any i tornar a tenir les mateixes ganes de canvi cada cop que recomencem.

Aquest any he decidit que no escriuré al blog els caps de setmana. És temps per als meus, per als de casa. I tinc ganes que sigui així (encara que costa, eh!). I més perquè quan ho vaig comentar em van donar les gràcies. Em va sobtar, però em sembla normal que tinguin ganes de no compartir.

Una altra coseta que m’he proposat i estic fent la vaig veure al blog de la Jedidja i em va agradar molt: portar un petit dietari del dia a dia. No cal escriure molt, 4 ratlles, petit recordatori del que hem fet, del que he pensat, del que ens ha fet feliços o ens ha posat tristos. Memòria dels dies que estem vivint.

***

Todos nos proponemos cosas para cambiar, mejorar, empezar o terminar, cuando empieza un nuevo año. Propósitos de año nuevo. O en inglés ‘New Year Resolutions’. Propósitos que muchas veces quedan en nada a medida que avanzan los días. Pero la cuestión es volver a empezar, cada día, como si fuera el primer día del año y volver a tener las mismas ganas de cambio cada vez que recomenzamos.

Este año he decidido no escribir en el blog los fines de semana. Es tiempo para los míos, para los de casa. Y tengo ganas de que sea así (aunque cuesta, eh!). Y más porque cuando lo comenté me dieron las gracias. Me sorprendió, pero entiendo que no tengan ganas de compartir.

Otra cosa que me he propuesto y estoy haciendo la vi en el blog de Jedidja y me gustó mucho: llevar un pequeño dietario del día a día. No hace falta escribir mucho, 4 líneas, pequeño recordatorio de lo que hemos hecho, de lo que he pensado, de lo que nos ha hecho felices o nos ha puesto tristes. Memoria de los días que estamos viviendo.

Postals dels nens.

Aquestes les han fetes a l'escola:

***

Postales de los niños.

Éstas las han hecho en el cole. Dicen así:

1. Voy llenando la casa de árboles y lucecitas de navidad. Navidad es amor, amistad y paz. Feliz navidad a todo el mundo!

2. La felicidad es un tesoro guardado dentro del corazón.

3. ¿Quien querrá escribir un nuevo mundo más justo y más limpio? Quizá tú y yo lo podríamos probar, valientes, letra a letra, desde nuestro rinconcito... (Joana Raspall).

Després....

Després d'ajudar a fer deures, de tenir paciència, d'anar perdent la paciència a poc a poc fins que és tan petita com un pèsol, després que la paciència desapareix i renyes tothom... Després ve un dels teus fills amb una sorpresa com aquesta:

***

Después...
Después de ayudar a hacer deberes, de tener paciencia, de ir perdiéndola poquito a poco hasta que es tan pequeña como un guisante, después de que la paciencia ha desaparecido y has reñido a todos... Después llega uno de tus hijos con una sorpresa como esta:

Mi familia es la mejordel mundo, y la más bonita y, sobre todo, la más grande.
Mi madre hace muchas cosas de ganchillo y de media, mi padre hace de casteller y mis hermanos son los mejores del mundo.
Las familias son muy bonitas, pero a veces son difíciles de controlar.
Sobre todo son divertidas, todas son únicas y ninguna es igual.
Las hay grandes y pequeñas e incluso las hay normales.

Una carta.

Avui a la bústia he trobat aquesta carta.

El meu conte.

Com que trobar editor és impossible, he decidit tornar a presentar el meu conte a un altre concurs literari. Si aquests dies no escric gaire és que estic preparant-lo per poder portar-lo tal com el demanen.

Els dibuixos són de la meva germana (Gràcies, guapa!).

Ja us diré com ha anat tot.

Mi cuento: ¡Tenemos un secreto!

Como encontrar editor es imposible, he decidido volver a presentar mi cuento a otro concurso literario. Si estos días no actualizo mucho el blog es que estoy haciendo unos arreglillos en el cuento para presentarlo como piden.

Los dibujos son de mi hermana (Gracias, hermanilla!!!!).

Ya os contaré qué tal ha ido.

Poema.

L'Anna ha escrit aquest poema avui a l'escola. És preciós! I diu així:
Les estrelles i la lluna

Quan és de nit
les estrelles brillen
i la lluna també.

Quan és de dia
el sol brilla tant com un
collaret.

Si vas al bosc
de nit veuràs com
són de brillants les estrelles
igual que la lluna plena.

Poema.
Anna ha escrito este poema en la escuela hoy. Es precioso y dice así:

Las estrellas y la luna

Cuando es de noche
las estrellas brillan
y la luna también.

Cuando es de día
el sol brilla tanto como un
collar.

Si vas al bosque
de noche verás como
son de brillantes las estrellas,
igual que la luna llena.

Dilluns. Un conte.

El braç perdut.
La Sira ja té 4 anys i encara vol que la mare la porti a collibè. La mare ja no té forces per dur-la molta estona, però ella, quan es cansa li demana que la dugui un dia sí i l’altre també.
I què bé que es va a coll de la mare! Calenteta. Protegida. Descansada. Quina delícia!
La mare, de tant en tant, ja li diu que algun dia li caurà el braç, i la Sira riu. No s’ho creu que li pugui passar això a la mare. Si les mares ho poden tot! Si les mares són especials i no els poden passar aquestes coses!
Però vet aquí que un dia, quan la Sira va demanar la seva marona que la portés a coll, com sempre, i la mare es va ajupir per agafar-la... Ohhh! Quina sorpresa! No ho va poder fer perquè... no tenia braç!!!! L’havia perdut!!!!
- Veus! Ja t’ho deia que em cauria el braç... I ara què farem, Sira?
La pobreta Sira no va obrir la boca, millor dit, no va dir res, però la boca ben oberta que la tenia: no ho havia vist mai que algú perdés el braç.
- I ara què farem, Sira? -va tornar a dir la mare.
- Què farem? -va repetir la Sira. Mirava la seva mare amb uns ulls com taronges. I ara com s’ho farien?- Podem... Podem buscar-lo!
- Tens raó, hauríem de buscar el meu braç. I si el trobem, enganxar-lo al seu lloc!!!
- Síiiiii!!!
- I després haurem de cuidar-lo molt, no trobes, Sira?
- I tant, marona! Que no torni a caure mai més!
I totes dues van desfer el camí que havien fet aquell matí i ja quasi a tocar de casa seva el van trobar. Van córrer per agafar-lo i portar-lo a casa on la mare se’l va posar a lloc.
La petita Sira no va tornar a demanar que la portessin a collibè, donava sempre la maneta a la mare, amb molt de compte, no fos cas que tornés a passar el mateix.

El brazo perdido.
Sira tiene 4 años y aún quiere que su madre la lleve en brazos. Su madre ya no tiene fuerzas para llevarla mucho rato, pero ella cuando se cansa, le pide que la lleve un día y otro.
Y ¡qué bien se va en los brazos de mamá! Calentita. Protegida. Descansada. ¡Qué delicia!
Su madre, de vez en cuando, le dice que algún día se le caerá el brazo, y Sira se ríe un montón. Eso no le puede pasar a su madre. ¡Si las madres lo pueden todo! ¡Si las madres son especiales y no les pueden pasar esas cosas!
Pero un día, cuando Sira le pidió a su madre que la llevara en brazos, como siempre, y su madre se agachó… ¡Ohhh! ¡Qué sorpresa! No pudo levantarla porque… ¡¡no tenía brazo!! ¡¡Lo había perdido!!
- ¡Lo ves! Ya te lo decía que se me caería el brazo… y ahora ¿qué haremos, Sira?
La pobre Sira no abría la boca, mejor dicho, no decía nada, pero la boca la tenía bien abierta: no había visto nunca que alguien perdiera el brazo!
- ¿Y qué haremos ahora, Sira? -volvió a decir la madre.
- ¿Qué haremos? -repitió Sira. Miraba a su madre con unos ojos como platos. ¿Qué harían ahora?- Podemos… ¡Podemos buscarlo!
- Tienes razón! Tendríamos que buscar mi brazo. Y si lo encontramos, ponerlo de nuevo en su sitio, ¿verdad?
- Síiiiii!!!
- I después tendremos que cuidarlo mucho, ¿no crees, Sira?
- Claro que sí, mamá! ¡Que no vuelva a caerse nunca más!
Y las dos deshicieron el camino que habían hecho aquella mañana y al final lo encontraron. Corrieron ara cogerlo y lo llevaron a casa para ponérselo en su sitio.
La pequeña Sira no volvió a pedir que la llevaran en brazos nunca más, le daba la mano a su mamá con mucho cuidado, para que no volviera a suceder lo mismo otra vez.

Viure amb ulls d'infant.

– Mira quina flor! Olora-la! –diu la filla al seu pare.
– És de paper, no fa olor – respon el pare apartant la floreta amb la mà.
Jo vull seguir sentint l'olor de la flor, vull seguir veient el veler de Peter Pan al cel, vull seguir sentint les veus dels follets al bosc.

Què ens passa als adults? Ja no som capaços d'olorar una flor de paper, ni de sentir el flaire meravellós que fa. No sabem dibuixar per por de sentir riure a algú. No sabem escriure per vergonya del què puguin dir del nostre text. No sabem parlar per por de la resposta que ens puguin donar.
Ser petits un altre cop. Viure amb ulls d'infant. I amb veu d'infant. I amb cor d'infant. Viure les coses de cada dia com si fossin noves, com si no les haguéssim viscudes mai.

Vivir con ojos de niño.
– ¡Mira qué flor! ¡Huélela! –dice la niña a su padre.
– Es de papel, no huele – responde el padre apartando la florecita con la mano.
Yo quiero seguir oliendo la flor, quiero seguir viendo el velero de Peter Pan en el cielo, quiero seguir oyendo las voces de los duendes en el bosque.

¿Què nos pasa a los adultos? Ya no somos capaces de oler una flor de papel, ni de sentir su maravilloso aroma. No sabemos dibujar por el miedo de escuchar risas. No sabemos escribir por la vergüenza de lo que puedan decir de nuestro texto. No sabemos hablar por miedo a la respuesta que nos puedan dar.
Ser pequeños otra vez. Vivir con ojos de niño. Y con voz de niño. Y con corazón de niño. Vivir las cosas de cada día como si fueran nuevas, como si no las hubiéramos vivido nunca.