dimecres, 4 de novembre de 2009

La paciència.

Ahir no vaig tenir temps, però avui sí que us puc explicar... Dilluns a la tarda ens vam passar dos cops de parada en el metro. Anàvem tots feliços i contents, i xerrant, xerrant, quan ens n'adonàvem ja se'ns havien tancat les portes de la parada on havíem de baixar. Dos cops!!!

Al final ja començàvem a estar una mica cansats i els nens són nens i volien fer de les seves. Jo els ho vaig explicar: 'la mare té molta paciència, intenta tenir-ne moltíssima cada dia, però quan comença a acabar-se... desapareix molt ràpidament'. Una senyora, al costat dels nens, reia. Imagino que ella també deu tenir fills.

Però és que és així mateix!!! Vas amb totes les teves millors intencions, tota la paciència que has pogut recollir al llarg del dia, un somriure enorme als llavis i tot va bé fins que, sense saber ben bé el motiu (bé, el motiu és molt clar: has repetit 4 vegades que caminin mirant endavant, 10 vegades que mengin el berenar i 7 vegades que quan arribin a casa no podran jugar amb l'ordinador), el bon rotllo comença a desaparèixer, i te n'adones! Però no pots tornar enrere i tampoc no pots aturar-ho. I per això, l'avís. Nens! Que la paciència s'acaba!!

I l'Íria... frega't els temples, que fa tornar la paciència. I ja em veus a mi, fregant-me'ls a poc a poc. I sí, té raó la mestra de l'Íria, la paciència torna, però només una miqueta. Amb sort, però, arribes a casa abans que no s'acabi del tot.

2 comentaris:

  1. Que cosas no? Y después cuando lo recuerdas a los pocos días te da la risa de como has perdido el control por una bobada. Venga guapa que tu puedes... premio a la súper mami

    ResponSuprimeix
  2. i el que fa més ràbia és que de vegades perds la paciència per la cosa més tonta... però és la gota que omple el got...

    ai... quina paciència!!!!

    ResponSuprimeix