dijous, 6 de gener del 2011

Dia de Reis.

5:00. 'Mama! Vine!'. I vaig, és clar. 'Què vols?'. 'Tinc pipi'. L'acompanyo. Quan acaba, una altra pregunta: 'Puc mirar si els reis han deixat alguna cosa?'. El deixo fer. Primera decepció: a l'habitació de les seves germanes no hi ha res. Al següent lloc on mira té més sort. Sí que hi ha regals! Següent pregunta: 'Em puc quedar aquí?'. 'Ni parlar-ne! Encara és hora de dormir!'. I l'acompanyo al llit.
5:10. 'Mama! Ja és hora?'. 'No, encara no!'.
5:15. 'Mama, ja?'. 'No, ja t'avisaré'.
5:20. 'Mama...'. 'ENCARA ÉS HORA DE DORMIR. NECESSITO DORMIR UNA ESTONA MÉS. A CALLAR!!!! JA T'AVISARÉ QUAN SIGUI L'HORA'.
Hem aconseguit que aguantessin fins a 2/4 de 7! jajajajjaa La resta ja la podeu imaginar: regals a casa, i a les cases dels avis i dels tiets. Nens feliços tot el dia.
El marido ha explicat la història del Manelic als nens tal com el seu pare ens l'explicava a nosaltres. És un nino de fusta que sen va de viatge a Amèrica i desapareix de les mans. És part d'un joc de màgia que era del meu avi. A veure si un dia puc fer-li una foto i ensenyar-vos-el tot sencer.
***
Día de Reyes.
5:00. 'Mamá! Ven!'. Voy, claro. '¿Qué quieres?'. 'Tengo pipí'. Le acompaño. Cuando acaba, otra pregunta: '¿Puedo mirar si los reyes han dejado algo?'. Le dejo hacer. Primera decepción: en la habitación de sus hermanas no hay nada. En el siguiente lugar donde mira tiene más suerte. Sí hay regalos! Siguiente pregunta: '¿Me puedo quedar aquí?'. '¡Ni hablar! Aún es hora de dormir'. Y lo acompaño a su cama.
5:10. 'Mamá, ¿ya es hora?'. 'No, aún no'.
5:15. 'Mamá, ¿ya?'. 'No, ya te avisaré'.
5:20. 'Mamá...'. 'AÚN ES HORA DE DORMIR. NECESITO DORMIR UN RATO MÁS. ¡A CALLAR! YA TE AVISARÉ CUANDO SEA LA HORA'.
¡Hemos conseguido que aguanten hasta las 6:30! jajjaa El resto ya lo podeis imaginar: regalos en casa, en las casas de los abuelos y de los tíos. Niños felices todo el día.
El marido ha explicado a los niños la historia de Manelic tal como su padre nos la contaba a nosotros. Es un muñeco de madera que se va de viage a América y desaparece de las manos. Forma parte de un juego de magia que era de mi abuelo. A ver si un día puedo hacerle una foto y os lo enseño entero.

2 comentaris:

  1. ja ja ja , a nosaltres tambe ens pasava, ara com que surten de farra, tinc feina a aixecar-los. roser

    ResponElimina
  2. Quina sort! Encara que ja em tocarà a mi també... i més aviat del que em penso, oi?

    ResponElimina